La gavina

Temps era temps, quan la gavina trencà la closca de l'ou que la seva mare havia posat en aquell càlid niu. En trencar la closca es trencava també l'encantament, la impassibilitat, l'acomodament. Trencar la closca era l'inici estimulant d'un prendre partit sobre la seva pròpia existència i aventurar-se al sorprenent misteri de viure; un viure que començava per descobrir cada detall de l'entorn on es trobaria a cada instant per, finalment, emmirallada, descobrir-se a ella mateixa.

El niu es trobava dalt d'un penya-segat situat a la vora del Mediterrani. Els arbusts i els arbres que hi havien arrelat, d'alçada considerable, el revestien de diversitat de relleus i verdoses tonalitats. Sota el penya-segat, l'aigua del mar, agitada pel corrent que just hi passava, trencava amb gran potència sobre les roques llises i arrodonides pel desgast, mentre, cada un dels cops anava acompanyat d'un so tan contundent com harmònic. Alhora, el penya-segat es trobava orientat a l'est, de tal manera que cada matí s'hi difuminaven els primers raigs de Sol. Sens dubte, un lloc privilegiat pel naixement d'un nou ésser viu.

Els primers temps de vida, la gavina encara no era capaç de sortir del niu, havia de créixer i aprendre quatre coses bàsiques sobre l'art de viure abans d'agafar el seu propi pinzell. Primer, va romandre dins el niu tota quieta descobrint les sensacions de calor i fred, les emocions que li provocaven la llum del dia i la foscor de la nit, aprenent a ingerir l'aliment que li portava la mare. Poc a poc, va començar a treure el cap del niu per descobrir un entorn una mica més ampli; així començava a veure el Sol, els núvols, els estels; mirava cap a sota seu i descobria el moviment de l'aigua, el soroll que feia quan picava sobre les roques, el cant d'altres ocells... Era un descobriment constant de nous estímuls que anaven formant dins seu una percepció del món i d'ella mateixa, més o menys conscient.

Anava creixent la gavina i sentia una mena de desig de deixar de ser espectadora per començar a prendre partit de tot aquell món que trobava tant fascinant:

• I com puc prendre partit des de l'interior d'aquest niu? Es preguntava la gavina. Serà que he de sortir-ne? Però, si en surto, crec que cauré a l'aigua. Com ho puc fer?

Vers per on, la gavina es fixà en un nou detall que no havia vist fins llavors, segurament per aquells principi segons el qual només podem percebre un determinat estímul en el moment que estem capacitats per elaborar una resposta. La gavina, descobrí un ocell que es mantenia flotant a l'aire i desplaçant-se d'un cantó a l'altre. L'ocell tenia un volar suau i majestuós, com si ballés una dansa amb el cel, una preciosa dansa.

• Vet aquí la solució per poder començar a viure la meva pròpia vida, a prendre partit de la realitat que m'envolta. Cal que deixi el niu i em llenci a volar... Però si no en sé. Cauré a l'aigua. Quina por!

La gavina sabia que, malgrat totes aquelles pors raonables, només hi havia una manera possible de començar a volar. L'única manera era llençar-se al buit, no li quedava una altre opció. O sí. L'altre opció era continuar per tota l'eternitat sentint-se segura en aquell niu però veient la vida passar sense ser protagonista, només com a espectadora.

Eren dos possibles opcions, cap no era més valida que l'altra, senzillament opcions. Però la gavina tenia molt clar que volia ser protagonista, li semblava molt més apassionant. Llavors un dia al matí, mentre el Sol anava pujant, va decidir que era el moment, ja que pensava que seria preciós aixecar el vol mentre també el Sol s'alçava a l'horitzó, Amb molta discreció, aconseguí fer un saltironet per situar-se damunt la paret del niu, amb l'abisme del penya-segat davant seu. Tancà els ulls estrenyent les parpelles i es llançà al buit en un acte cec de confiança en ella mateixa. En un primer moment, planejava en línia recta, lluitant contra els corrents del vent, la qual cosa li suposava un esforç brutal i un desgast energètic. “Això sembla molt dur - pensà - hi ha d'haver una manera més senzilla de fer-ho, perquè jo veig que els altres ocells gaudeixen volant”. Llavors, començà a experimentar altres moviments amb els quals descobrí que el corrent d'aire que li oferia resistència no era ni únic ni uniforme, sinó que eren diferents, anaven en diferents direccions i, a més a més, entre ells la resistència esdevenia inexistent. Recordà que havia vist aquells altres ocells desplaçar-se dibuixant diferents siluetes, transmetent-li la sensació de fluir. Així  descobrí el misteri del vol plaent: es tractava de jugar a aprofitar els corrents de l'aire que anaven al seu favor i colar-se pels buits produïts entre els que anaven en contra. La gavina començà així a gaudir de l'art de volar i a delectar als humans amb la seva dansa fluïda dalt del cel.

Tant contemplaren els humans aquells ocells que finalment aprengueren aaplicar el seu secret al vol de les seves pròpies vides. Deixaren de resistir-se a qualsevol realitat que els imposés la seva pròpia existència, trobant-li, per contra, allò de positiu que els pogués aportar, o deixant-les passar quan era possible.

El retorn a les places

Temps era temps quan pobles i ciutats eren presidits per les seves places. Les places eren com aquella guardiana, testimoni i confident de gaire bé tot el que a les viles succeïa; el centre neuràlgic i el cor que, bategant, hi sostenia la vida. A més, les places, tenien identitats molt pròpies i diverses. Unes eren més grans, altres més petites, unes més joves, altres amb més anys, unes amb terres llisos, altres empedrades, amb fonts i sense, els campanars de cada plaça també eren diferents. Si posaves atenció mai trobaves dues places iguals.

Cada tarda després de l'escola, així com cada cap de setmana, les places acollien als infants per jugar. Infants i joves es descobrien entre ells i desenvolupaven la seva creativitat, el valor del respecte, la convivència, la tolerància, mentre jugaven als anomenats jocs de plaça, els quals, s'havien anat passant de generació en generació. Tal era la creativitat que desenvolupaven els infants a la plaça que, fins i tot, havien anat transformant aquest jocs apresos de pares i avis; fins i tot, havien creat de nous.

Mentre els infants jugaven, també a la plaça, les persones grans es reunien per xerrar de les coses que eren importants per les seves vides particulars i per la vida de la comunitat. Així, la plaça esdevenia suport psicològic per alguns, lloc de xerrameca per altres, però, sobre tot, la plaça era el centre de decisió de tot allò que afectava a la comunitat. La plaça s'havia convertit en el símbol més visible i real d'allò que em diem democràcia participativa.

En aquell temps els humans encara veneraven molt els seus sagrats cosos amb els seus òrgans i teixits, la natura, les plantes, els animals, veneraven tota la Mare Terra. Per això, alguns habitants de pobles i ciutats, eren selectament escollits per treballar-la amb estima, col·laborant amb ella per tal que dones als humans l'aliment que considerés oportú, no calia pati. La Mare Terra sempre ha estat generosa amb les seves criatures. En aquella època, el menjar era orgànic i pur i arribava directament del camp a la plaça del poble, on els productors muntaven parades molts senzilles però ben acolorides pel producte que havia donat la Terra, el qual, allà mateix, era repartit entre la ciutadania.

Hi havien altres habitants en aquells pobles i ciutats que tenien el do de cultivar les arts. Alguns es recreaven en la pintura, altres jugaven amb els mots per composar poesia, hi havia qui seia al mig de la plaça, al centre d'una mitja circumferència de gent també asseguda i explicava un conte, a un racó una noia de cabells llargs i llisos, amb rostre viu, feia vibra qui sentia la seva flauta travessera. Tant els que desitjaven entregar-se en l'expressió artística com els que volien deixar-se interpel·lar per ella, tenien el seu lloc a la plaça.

I a la plaça arribava el cap vespre i el sol començava amagar-se darrera el campanar, vestint-lo amb càlids colors entre vermells i ataronjats, per deixar el protagonisme a l'exivició de màgia que portarien la túnica de la nit amb l'explendor de la lluna i la presencia discreta de cada un dels milers i milers d'estels. Sovint, s'hi afegia a l'escena algun grup de música popular tocant, dalt d'un entarimant, danses populars que convidaven a deixar-se portar. Llavors, noies i nois, seduïts per l'espectacle, sortien a deambular per la plaça, ballant entre ells una dansa, o potser, deambulant suaument, de manera espontània, lenta, subtil, com si deixessin que la nit mogués els seus cosos als seu caprici. En mig d'aquest espai de fluïdesa, de tant en tant, es creuaven les mirades entre dos persones i, no se sap massa com, devia ser la pròpia màgia, s'anaven acostant més i més l'un a l'altre, fins que una d'elles acaronava suaument a l'altre i deixava reposa els seus llavis, en els llavis de l'altre. La plaça també era testimoni del miracle de l'amor.

Vet aquí que, cada dia, és produïa aquest estimulant intercanvi entre places i humans, fins que de cop, sense ser-hi massa conscients, començarem a aparèixer a les afores de les ciutats, uns edificis enormes, enormes, en mig d'immenses explanades de ciment. A més, les seves parets estaven cobertes de llums i més llums. Tant grans eren i tanta llum desprenien que la gent, en veureu, quedar com extasiada, sentint el desig d'acostar-s'hi a veure que era aquella novetat tant espectacular i, a priori, atractiva.

De cop, una tarde de dissabte, les places, que fins aquell dia era el moment de la setmana en que més gent hi circulava, és quedaren buides i soles. Tothom, seduïts per la novetat i la curiositat, havia anat fins les afores de ciutats i pobles a descobrir que deurien ser aquells edificis tant llampants.

“Gran centre comercial” es podria llegir en un cartell a l'entrada de cada edifici. Resulta que, un cop dins, hom podria trobar de tot. En un mateix edifici tenies botigues de tot tipus per adquirir qualsevol mena d'articles, botigues amb tot tipus de menjar, restaurants per tastar tota mena de novetats culinàries, cinemes que projectaven pel·lícules d'entreteniment, amb efectes especials... Uau, quin munt, de novetats apassionants! Enlluernats, poc a poc, la gent va anar abandonant les places i començant a experimentar una nova forma d'entreteniment i de vida als “Grans centres comercials”.

Però passava que, als centres comercials tot costava diners, amb la qual cosa la gent havia de treballar més per guanyar més diners per poder adquirir més articles i gaudir de més serveis que alhora cada cop eren diferents i per tant induïen a la gent a tornar-los a comprar, necessitant així més diners... Poc a poc, les persones, anaven quedant atrapades per l'enlluernament en una espiral de treball-comsum sense sortida, abocats a la insatisfacció constant, dons mai podrien arribar a tenir tot allò que, aquest grans centres comercials, els hi havien creat la necessitat de tenir. Alhora, en aquells edificis freds, havien perdut la màgia del sol, la lluna, els estels, l'espectacle, la màgia, l'art i l'amor que els omplia a les places.

Poc a poc, la gent més desperta, començar a adonar-se del que estava passant. Aquests absorbents edificis, no havien aparegut del no res, sinó que eren un intent de manipulació per part d'una minoria de persones. Mentre les masses consumien convulsivament, aquestes persones s'anaven enriquint i apoderant de tot, cada cop més i més.

Un dia moltes d'aquestes persones que anaven despertant del somni, vam dir prou i vam voler trencar l'encantament i recuperar les seves places, amb tot el caliu que les havia caracteritzat en el seu temps. No va ser una tasca fàcil, les minories, que s'havien enriquit mentre els altres estaven extasiats, havien assolit massa poder, alhora que tenien por a perdre'l. Per això, cada cop que les masses habitaven les places i les vestien de colors vius, eren castigats i reprimits. Malgrat tot, cada cop era més la gent que anava despertant, que s'adonava que la plaça era on realment havia trobat aliment pel cos i l'anima, on podia cobrir les seves necessitats i contribuir a cobrir les de la resta d'humans, en comptes de crear-ne de noves. La plaça era on hom podia ser i expandir-se en la veritable essència humana i còsmica.

Benvinguts de nou a les places!!!

El núvol

Temps era temps que el Sol cada matí es despertava amb el desig de brillar amb molta força sobre el planeta Terra, El nostre Sol, sabia molt bé com era de necessària la seva energia per aquest planeta, d'ell depenia tota la vida que hi habitava, amb ell s'escalfaven els humans, feien les fotosíntesis les plantes que després alimentarien els animals i així fins a completar la cadena tròfica.

Era tal l'obsessió constant del Sol per poder fer arribar el màxim d'energia cap a la Terra que esdevenia la seva única raó de ser i expandir-se. Així, cada nit s'esforçava molt en fer entrenaments, en cercar la manera de generar més i més energia, mentre durant el dia, tota la seva força i atenció es centrava en enviar cap a la Terra tota l'energia que havia emmagatzemat durant la nit. Mai descansava.

Però, ves per on, malgrat el gran esforç que feia el nostre Sol, sempre hi havia algun núvol que s'interposava entre ell i la Terra, impedint que una part dels seus raigs hi arribessin. A vegades el núvol era més gran, d'altres més petit, però cada dia es feia present en algun moment. Quan això passava el Sol s'omplia de ràbia pensant que aquell núvol malmetria part del seu esforç i privava als habitants de la terra d'alguna cosa imprescindible per a ells. Llavors, es rebel·lava amb tota la seva força i intentava que els seus rajos penetressin el núvol, amb el conseqüent desgast energètic que li suposava. Però l'efecte era contradictori. Quan més lluitava contra el núvol, el núvol més gran i dens és feia i més gran era la frustració del Sol.

Un dia, esgotat el Sol de lluitar contra aquell núvol tant resistent, s'adonà que, amb l'estratègia que estava seguint, tenia la batalla totalment perduda. Per la força, com ho estava fent fins llavors, fes el que fes, el núvol continuaria allà bloquejant part dels seus raigs i, per tant, impedint la seva expansió segons la seva raó de ser. Llavors va decidir aturar-se un moment, prendre una mica de distància i buscar una altra estratègia diferent a la força i resistència que estava utilitzant fins aquell moment. “Per quin motiu es deu interposar cada dia aquest núvol fent-me ombra i impedint-me fer allò per la qual cosa estic fet?” es va preguntar. Llavors va pensar que l'única manera de saber-ho, seria preguntar-li:

Hola, qui ets tu? - preguntà el Sol al núvol.

Que qui sóc jo, em demanes? - respongué el núvol amb to irònic-. Tu hauries de saber-ho, tu ets qui m'ha fet existir.

Com dius? -torna a preguntar el Sol ben sorprès- Cóm haig de ser jo qui et faci existir, si ets un impediment per dur a terme la meva principal raó de ser, que és enviar el màxim d'energia a la terra. T'has begut l'enteniment?

El núvol li va somriure amb una actitud de serenitat i compassió; s'acosta una mica més al Sol en actitud de complicitat i li digué:

Sí estimat, sí. Encara que no puguis ser conscient, tu em vas crear fa molts i molts anys amb una missió molt concreta. Durant tota la teva vida, la teva única obsessió ha estat ocupar-te de complir amb la missió que suposadament algú et va encomanat, oblidant-te que tu també necessites de la teva pròpia energia per a continuar subsistint. Quant estàs apunt d'esgotar-te, jo apareixo per tal que una part de l'energia que intentes emetre retorni a tu i et nodreixi. Només així pots continuar subsistint i sostenint la vida a la Terra.

El Sol entengué el que aquell núvol li estava explicant i li agraí que durant tants anys l'hagués protegit. Llavors van fer un pacte: a partir d'aquell moment, cada dia, el Sol es guardaria una mica d'energia per a ell. Tanmateix, tot i que era fàcil que s'oblidés, el núvol tenia el permís del Sol per tornar a aparèixer sempre que ho cregués necessari. De passada, aquest núvol, mentre protegia el Sol, enviaria una mica d'aigua a la Terra.

Aquesta és la història d'amor que es produeix al cel mentre els humans contemplem les belles imatges de raigs de Sol traspassant els núvols. I aquesta és també la bonica història d'amor que estem convidats a viure cada un de nosaltres amb els nostres propis núvols.